Plou... i tot s'omple de poesia (a JOAN SALVAT-PAPASSEIT)

Assegut al costat de la finestra, sentint el xim-xim de l'aigua contra el vidre, m'ha vingut l'impuls de rellegir -per enèsima vegada, però cada cop m'emocionen tant com la primera- alguns d'aquells versos que, passi el que passi, sempre et captiven i et permeten no perdre del tot la fe en la raça humana (mmm... potser estic una mica massa trascendent, avui...).

JOAN SALVAT-PAPASSEIT: Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

................


Preciós. Senzillament, preciós.